Dia de la pau.

Como nos estamos acercando al día de la paz, a continuación os dejo un relato sobre dos niños de países diferentes, su manera de vivir, de hacer las cosas... Creo que es interesante trabajar-lo en las aulas y que los alumnos vayan tomando conciencia de la importancia de no pelearse, de que todos debemos ser amigos, ayudarnos unos en otros...

El texto está en valenciano.

TOTS JUNTS HO PODEM ACONSEGUIR.

Ara ens explicaran el dia a dia de sos móns ben diferents: el d’un xiquet que viu a un país en guerra i un altre xiquet que viu amb un entorn de pau.

-Em dic Joan i visc a Espanya. Ara us explicaré què faig en diferents moments del dia.

-Em dic Jalil i visc en una petita ciutat d’un país en guerra. També us vull explicar què és per a mi un dia qualsevol en aquesta situació de conflicte.

Joan: Al matí m’alce, em llave, em vestixc, i desdejune. M’enfade perquè la mare no m’ha comprat els cereals que volia, els que a mi m’agraden.

Jalil: Quin fret hem passat tota la nit! Hem hagut de dormir al carrer amb mantes, les cases estan destrossades i hi ha perill d’ensorrament. No cal que em vestixca, no tinc més roba. No hi ha aigua, avui tampoc em podré rentar. Haurem d’anar a esperar si arriba el camió de la Creu Roja, a veure si ens porten alguna cosa per menjar.

Joan: Vaig cap a l’escola pensant a quins amics em trobaré primer, què farem avui i a què jugarem a la  hora del pati. Avui toca classe d’informàtica que m’agrada molt! I la veritat és que tenim uns magnífics ordinadors nous.

Jalil: Un altre dia sense anar a l’escola perquè una bomba la va destruïr fa una setmana. Pense en els meus amics que varen quedar atrapats sota les runes, com deuen estar? Me’n recorde que quan anava a l’escola, l’assignatura que m’agradava més era llengua. No sé quan podré tornar a disfrutar d’estudiar. M’agradaria tenir al menys algun llibre per repassar una mica o poder llegir per distraure’m.

Joan: Avui per dinar hi ha crema de verdures, peix  macedònia. No m’agrada. Protesto i m’enfade perquè jo volia espaguetis.

Jalil: El camió de la Creu Roja no arriba perquè els soldats tenen la carretera tallada. El meu germà xicotet plora perquè té molta gana i la mare decideix anar per les cases de camperols de voltant del poble, a veure si trobem alguna cosa. El pare és amb l’exèrcit i des d’abans del bombardeig no en sabem res.

Joan: Eixint d’escola jugue un ratet amb els amics, després vaig a classe de dibuix, estic aprenent a fer pintura a l’oli.

Jalil: A la vesprada me’n vaig a l’hospital de campanya a veure el meu millor amic que va quedar malferit durant el bombardeig de l’escola. Gemega i crida del mal que li fan les ferides, però no li poden donar calmants perquè no disposem de medicaments suficients. Es diu que els soldats els han requisats.

Joan: A poqueta nit fa molt de fred i demane a la mare que puge la calefació de casa. Mire la tele un rato i faig els deures. Havent sopat em llave les dents i me’n vaig al meu llit ben calentet. Llegeixc una miqueta i m’adorm plàcidament.

Jalil: S’està fent fosc i cada vegada fa més fred, no sé on ens refugiarem aquesta nit. Sentim que comencen a caure bombes no molt lluny d’aquí. Els soldats ens diuen que demà haurem de marxar de bon matí, els combats s’estan acostant massa. Haurem de recollir les poques coses que tenim i marxar del poble. No sé on serem demà.

PER LA PAU DE CADA DIA... NO A LA GUERRA.